Animales fantásticos: los secretos de Dumbledore / Bèsties fantàstiques: els secrets de Dubledore

Destacat: La tercera entrega de Bèsties fantàstiques és fascinant a nivell tècnic i compta amb un guió coherent amb els seus predecessors. La gaudiran especialment els seguidors de l’univers màgic de Harry Potter. 

Sinopsi: En Newt torna a liderar un grup de mags a les ordres de Dumbledore que pretén frenar el projecte de Grindelwald de fer-se amb el control de la Confederació Internacional de Mags.

Anàlisi: És complicat no apreciar el valor artístic d’aquest llargmetratge: els enquadraments, la fotografia, la cura dels petits detalls –només cal recordar la primera escena en què Jude Law submergeix un terròs de sucre en un pla delicadament ideat–. L’ambientació a totes les seqüències, el vestuari tan elegant i fi, els escenaris en alguns moments tan magnànims són propis d’una pel·lícula d’època degudament realitzada. Tot i que pertany al món màgic, aquesta trilogia es presenta molt més arrelada en el context històric dels fets –el “món real”– que els films de Harry Potter, i la combinació d’ambdós resulta un enorme encert. Tot això amb uns espectaculars efectes visuals.

El guió està en sintonia amb el de les anteriors cintes. Des de la primera entrega de Bèsties fantàstiques, la nova saga sembla haver seguit el recorregut vital dels seguidors de Harry Potter. Es presenta més seriosa que la seva predecessora, ja que el públic que va créixer amb ella ara és més adult. Per això, malgrat que alguns puguin discrepar, aquestes propostes han aconseguit fer tornar a aquells que van viure la primera saga –uns anys més grans– al mateix univers màgic.

La trama particular d’aquest títol, el projecte de Grindelwald de governar a través de la Confederació, es presenta i culmina correctament. A la història general, aquest relat en concret avança i prepara el terreny per a un desenllaç que pot posseir molta força.

No obstant això, l’argument ha de repartir el pes entre un gran nombre de rols. El protagonisme dels Dumbledore o de Jacob i Queenie està més que justificat. Però altres subtrames queden relegades sense cap motiu de pes (com la pèrdua de la Leta per a Theseus; o sobretot la relació entre en Newt i la Tina). Per altra banda, la substitució de Johnny Deep per Mads Mikkelsen, un dels aspectes que semblaven més crítics, no fa desmerèixer el personatge.

De totes maneres, com sempre, fa referències que remouen el cor de qualsevol que apreciï el món de Harry Potter. Apareixen rostres coneguts, o cròniques incoades anteriorment, fins i tot escenaris clau en el desenllaç de l’estimat mag.

Signatura: Matías Amat

Enllaç a la crítica