La ballena

Destacat: Brendan Fraser torna a la gran pantalla protagonitzant un drama que aprofundeix a la culpabilitat i al retrobament familiar d’una forma molt crua. El resultat és dur i no apte per a tots els públics.

Sinopsi: En Charlie (Brendan Fraser), un professor amb greus problemes d’obesitat, intenta reconciliar-se amb la seva filla, la seva última oportunitat de buscar la pau interior.

Anàlisi: La ballena és una pel·lícula dura, difícil de digerir i que apel·la a les relacions familiars. No és per a tots els públics, ja que en cap moment adorna el context en nom d’un final feliç. L’obra d’Aronofsky es mostra crua, lúgubre i trista des del primer minut. En part, per la seva localització, perquè les quasi dues hores transcorren a un apartament, amb una llum molt tènue, situat a un poble on sembla que el sol no hi existeix.

El que li aporta sentiment al film és l’espectacular actuació de Brendan Fraser, amb el seu retorn a la gran pantalla, que ha estat reconegut per molts. L’actor encarna a Charlie, un professor d’universitat amb greus problemes d’obesitat, l’estat de salut del qual l’ha deixat a la mercè de la mort. Aquest compte enrere li presentarà l’oportunitat de recuperar la relació amb la seva filla, Ellie (Sadie Sink), que sembla estar travessant una complicada adolescència.

A partir d’aquí, comença un constant anar i venir de moments amb molta violència verbal, tensió i, sobretot, impotència. L’espectador observarà l’exemple més descarnat d’uns mals llaços familiars en un entorn desestructurat, però que li farà replantejar-se si ell està cuidant aquests vincles.

Si és un llargmetratge trist o no, això queda al parer de cadascú. El que sí que està clar és que no estem davant una cinta esperançadora, sinó tot el contrari. És una experiència desoladora i plena de frustració davant les situacions que es mostren a la pantalla. Totes aquestes vivències es retraten de la forma més quotidiana i natural possible, sense efectes ni res de “la màgia del cinema”. A vegades es pot sentir com una història real o, com a mínim, basada en fets reals. Als més sensibles els hi podrà semblar una proposta angoixant, però convida a reflexionar sobre com tractem el nostre cercle més proper.

La ballena no és més que la introspecció del protagonista i la seva evolució psicològica a la recerca d’una redempció durant els últims dies de vida. La resta de personatges coexisteixen amb ell perquè l’audiència entengui la gravetat de la conjuntura. És un drama excel·lent, amb una actuació principal fascinant i que pot costar d’assimilar.

Signatura: Gerard Casado

Enllaç a la crítica