Los Fabelman

A la dècada dels 50, en Sammy Fabelman descobreix la màgia del cinema. Durant la seva adolescència als 60, el noi s’enamora de les càmeres i descobreix la manera d’explicar històries a través de la pantalla. La seva mare, artista, no para d’animar-lo però el seu pare, un geni de la informàtica, preferiria un camí una mica més pragmàtic per al seu fill. Amb ajuda de les pel·lícules, en Sammy anirà construint la seva identitat a poc a poc al llarg del país.

Quan algú li posa afecte al que vol explicar, pot arribar a crear una atmosfera màgica i submergir al receptor en ella. I això és el que succeeix a Els Fabelman, una carta d’amor de Steven Spielberg al cinema, a la qual l’espectador pot viure una experiència visual hipnòtica, envoltada d’una música de piano embriagadora. Com a conseqüència, aquesta estètica de conte ajuda al fet que l’extens metratge passi de pressa i la cinta es pugui gaudir.

Aquesta autobiografia ficcionada de Spielberg és una pel·lícula coming-of-age narrada a través de la mirada neta del seu petit protagonista, en Sammy Fabelman, que va evolucionant fins a una trobada decisiva per a la seva carrera. En ella, el director eleva un cant a la família, a l’art –en concret al setè– i a trobar la pròpia identitat.

En conjunt és agradable, perquè en Sammy aconsegueix apreciar bellesa a través de la lent fins i tot enmig de la desgràcia. Tot i això, Spielberg no deixa de mostrar els errors humans que poden portar al fet que el nucli familiar s'enfonsi. Això sí, ho fa amb una quantitat de dolçor (embafadora per a alguns) i un excés d'afecte i optimisme que resta valor i credibilitat al seu consell sobre deixar-se portar pel cor, perquè deriva en una conjuntura inversemblant.

No obstant això, aquest film personal, que desprèn devoció per les càmeres i els seus éssers estimats, compta amb una fotografia fascinant i unes magnífiques interpretacions que permeten encisar-se durant una bona estona.

Signatura: Patricia Amat

Enllaç a la crítica