Plan 75

Sinopsi: Al Japó, a causa del progressiu envelliment de la població, el govern decideix posar en marxa el Pla 75. En ell, els majors de 75 anys són convidats a demanar l'eutanàsia facilitant-los totes les gestions i donant-los diners per a gaudir els seus últims dies de vida.

Anàlisi: Plan 75 és una esgarrifosa crònica sobre alguna cosa que, desgraciadament, ja no pertany al terreny de ciència-ficció i està més a prop del que sembla. La (fictícia… de moment) iniciativa governamental per a facilitar que els majors de 75 anys demanin la mort voluntàriament i en massa, amb l'única finalitat d’alleugerir una economia llastrada per l'envelliment de la població, adquireix, a mans de la directora japonesa Chie Hayakawa, trets d’una aterridora i temible versemblança alhora tenyits amb un esperançador lirisme.

Hayakawa descriu la situació a través d'una sèrie de personatges als quals col·loca, com a punt de partida, a un dels costats del drama. D'una banda, l'anciana Michi i les seves amigues, o l'ancià Yukio, enfrontats a la pobresa i, sobretot, a la solitud. Per l'altra, Hiromu o María, joves que treballen amb dedicació i honestedat perquè el diabòlic pla tiri endavant, per convicció o com una manera rendible i segura de guanyar-se la vida. Aviat la fricció de tots dos mons, de les vides concretes i personals de cadascun d'ells, provocarà un curtcircuit emocional capaç d'empènyer-los a prendre diferents decisions.

Aquest tempestuós relat està plantejat per Hayakawa amb un calmat realisme que recorda al de No me abandones nunca, el film dirigit per Mark Romanek l’any 2010 sobre una novel·la de Kazuo Ishiguro, presentant també un possible futur deshumanitzat.  Els protagonistes de Plan 75 es mouen tranquil·lament, amb el costumisme propi del cinema d’Ozu i la quotidianitat familiar de Koreeda. I a través d'aquesta amable proximitat, Hayakawa ens clava un poderós cop de destral advertint-nos de les conseqüències d'una vida sense amor, sense respecte a la dignitat humana i deslligada del que veritablement són, i plena a qualsevol persona de qualsevol lloc, època o edat.

Pot sorprendre la fredor amb la qual els realitzadors semblen explicar-nos la història, fins i tot podem quedar-nos amb el dubte que el pla els hi sembli malament. No obstant això, és indubtable que, quan les persones es miren a la cara, es tracten amb afecte, respecte o, simplement educació, i quan aixequen la vista dels béns materials, tot canvia. Cap a bé.

Signatura: Esther Rodríguez

Enllaç a la crítica