El hijo zurdo

Destacat: El hijo zurdo és un drama. Una d'aquestes històries que es poden veure per a constatar que la vida d'un no està tan malament.

Sinopsi: La Lola és esquerrana. El seu fill Lorenzo també. La Lola no va tenir una infància feliç ni ha tingut un matrimoni feliç. Els problemes de la mare es traslladen al fill esquerrà que busca una sortida amb la gent equivocada. Pot l'amor entre una mare i el seu fill superar qualsevol mena de dificultat?

Anàlisi: Basada en la novel·la de Rosario Izquierdo, el guió utilitza el fet de ser esquerrà com una imatge de l'anomalia. Però també va una mica més enllà. La incomprensió que sofreix la protagonista (reflectida en el (mal) tracte que rep des de petita) es tradueix en destrucció, en una incapacitat total de superació i en una excusa per a l'egoisme.

A la María León li va bé ficar-se en la pell d'un personatge dramàtic. La Lola és una d'aquestes persones que no tenen eines per a capejar les coses complicades de la vida i es deixa arrossegar cap a l'abisme emportant-se amb ella tot el que té al voltant. Lliurada a la beguda, ha acabat fracassant com a esposa i com a mare. En aquest últim rol, en el qual la sèrie posa l'èmfasi, no aconsegueix defensar-se perquè no té la capacitat de veure més enllà de si mateixa. S'equivoca amb en Lorenzo (el fill esquerrà), però també s'equivoca amb la Inés (la filla gran) i els seus errors cristal·litzen en una família trencada que són l'origen i la causa del drama (una magistral partida de petanca il·lumina tota la trama).

En l'epidermis d'aquesta sèrie es debat l'amor d'una mare, en la musculatura la seva irreemplaçable funció en l'harmonia familiar i, en el seu esquelet, les conseqüències d'una absència total de generositat d'un conjunt de personatges tancats en si mateixos i submergits en la seva pròpia misèria. Tot això s'embolica en un vestuari cuidat i comunicatiu. La pluja, els primers plans, la fotografia, el ritme, els silencis i, fins i tot, una simple escaiola són molt més que pura vestidura.

Al final, El hijo zurdo proposa un interessant relat del qual es pot extreure molt de profit. Atrapa, malgrat la tristesa existencial que (sobreabunda) en l'alegre Sevilla. I, finalment, aconsegueix portar-nos a la profunditat del major i més comú anhel de la humanitat: la necessitat de donar i rebre amor. Però resulta difícil satisfer aquesta necessitat quan es desconeix el veritable sentit i valor de l'existència personal.

Signatura: Mar Pons

Enllaç a la crítica